Ahir a les 13 hores vaig presidir un dels plenaris més difícils que he fet com a alcalde. Nomenàvem fill adoptiu a títol pòstum al Pare Faus. És difícil improvisar un plenari, davant d’algunes de les persones que més l’estimaven i expressar amb correcció institucional l’emoció i la commoció que ens embargava en eixe moment als presents.
Divendres passat proposàvem, orgullosos, el seu nomenament. Mira que teníem ganes alguns de fer-li arribar la nostra consideració cap a la seua persona, i un vehicle el diumenge de matinada, 24 hores abans del plenari, avançava el seu destí.
En el saló de plenaris es respirava un ambient de dol i d’ orgull de ciutat. D’unió de tots en moments complicats. Quasi pareixia una tossuderia institucional maliciada, per a dir a totes les persones que allí estaven que la mort no ens ha parat. El Pare Faus finalment és fill adoptiu de Gandia.
L’he tingut de mestre, m’ha llogat per a matar les termites que es menjaven la seua col·lecció de l’Avui que guarda en l’ermita de Santa Anna, en va advertir de possibles perills personals polítics i he pogut compartir el seu sempre savi criteri dins de l’administració de l’òrgan gestor de L’Escola Pia en l’Alfons El Vell.
Podreu llegir als mitjans els seus mèrits, però des d’ací vos dic que per a mi, era un home realment especial.
M’agrada dir que Gandia és una gran ciutat perquè homes i dones com ell la fan gran. Hui he vist que també és gran, perquè eixos polítics que ens barallem molt més del que realment fa falta per a millorar la ciutat, estàvem units, sense fissures, pel Pare Faus i per Gandia.
Fins demà
Divendres passat proposàvem, orgullosos, el seu nomenament. Mira que teníem ganes alguns de fer-li arribar la nostra consideració cap a la seua persona, i un vehicle el diumenge de matinada, 24 hores abans del plenari, avançava el seu destí.
En el saló de plenaris es respirava un ambient de dol i d’ orgull de ciutat. D’unió de tots en moments complicats. Quasi pareixia una tossuderia institucional maliciada, per a dir a totes les persones que allí estaven que la mort no ens ha parat. El Pare Faus finalment és fill adoptiu de Gandia.
L’he tingut de mestre, m’ha llogat per a matar les termites que es menjaven la seua col·lecció de l’Avui que guarda en l’ermita de Santa Anna, en va advertir de possibles perills personals polítics i he pogut compartir el seu sempre savi criteri dins de l’administració de l’òrgan gestor de L’Escola Pia en l’Alfons El Vell.
Podreu llegir als mitjans els seus mèrits, però des d’ací vos dic que per a mi, era un home realment especial.
M’agrada dir que Gandia és una gran ciutat perquè homes i dones com ell la fan gran. Hui he vist que també és gran, perquè eixos polítics que ens barallem molt més del que realment fa falta per a millorar la ciutat, estàvem units, sense fissures, pel Pare Faus i per Gandia.
Fins demà
4 comentarios:
Mon pare, que per creences era prou ateu i per convicció (argumentada) prou anticlerical, sempre dia que si els càrrecs de l'esglesia tingueren el perfil del pare Faus seriem una societat millor.
Este home ha superat els nivells d'allò esperable dins el seu àmbit... ha transcendit; i això el fa mereixedor de ser reconegut
Pare Faus, molts el tenim com a model de vida.
El fet que casos i traiectòries com la del Pare Faus siguen tant exepcionals dins del si de l Esglesia Católica ( gent com ell no ascenen gerarquicament), ens fa recapacitar sobre els veritables valors i merits ,que el poder geraquic promou i premia.... llàstima.
Yo nunca he estado con el Padre Faus, pero, he investigado sobre él, y la sorpresa me asaltó, Un hombre bueno, una persona honrada, un padre que su padre no es más que el humanismo y la bondad, Persona Humana, tal y como lo dices mucho Orengo.
Es que es muy difícil encontrar personas que su interés máximo sea el ser una persona.
Solo encontramos la trampa, la ansiedad, el devorar, el quitar a uno como sea, desprestigio con difamación, egoísmo extremo, pobreza de alma, miseria de personas que con su sonrisa ocultan su fantasma de miedo, acumuladores de cosas vanas, tipos que nacen para morder, y confunden mordiendo a su propio Amigo o hermano con tal de poner en el comedor de su casa una cuchara de plata, y salir por la ronda de Gandia con un BMW o …
No me extraña que te entristezca la ausencia del Padre Faus, es que como él hay pocos.
y pocos aprendieron de su verdadera entrega, a mi que no lo conocí, me pone triste que por cada esquina te encuentres con hienas y no humanos, no se ve mucho la persona humana y se ve más la persona inhumana, o deshumanizada.
Calles llenas lobos disfrazados, y ¿por qué tanta barbarie? La muerte no avisa, la muerte no respeta cargos, ni salud, ni tampoco riquezas, la muerte tiene un único miedo y es no temerla, si uno no teme la muerte, la vida le regala con ser la persona humana.
Adiós Padre Faus y los que son como él, adiós profesor.
Publicar un comentario