40 anys

Els que em coneixen saben que tinc una tendència natural a la felicitat. És l’herència més valuosa que m’ha legat mon pare. Cada any pense que estic en el millor moment de la meua vida. Però, quan vaig acomplir els 40, una malenconia em va invadir durant una setmana o dos, per haver passat del 3 al 4. Cóm s’escapa el temps i què prompte deixem de ser i sentir-nos joves!

Ahir vaig assistir a la festa d’aniverari dels 40 anys d’Alfred Boix. Una festa sorpresa que li va organitzar Fina, la seua dona. Estavem la família i els amics, en un ambient d’alegria i satisfacció per haver-nos reunit ( ja ho fem poques vegades). Vam xerrar, vam cantar i ens vam riure recordant, obrint regals i contant contalles. Jo vaig disfrutar molt, en companyia de Maria (també fa molt de temps que no podem compartir vetlades amb amics … per això del càrrec).

Ara que ja han passat més de 6 mesos des que vaig acomplir els 40, ja torne a pensar que estic en el millor moment de la meua vida. Que, als 40, és quan el coneixement em fa disfrutar, més i millor, de cadascuna de les coses que el camí de viure ens va regalant. Què bé estic amb 40 anys! (millor si pesara 10 kilos menys).
Sóc de la generació de l’anunci de Coca Cola. De l’ “ 1,2,3”, del Bacarra, de “Caballo Loco”, “Litros”… del concert de Franco Batiatto.
Crec que, fins ara, tot m’ha anat de gran categoria. I això que falta el millor!…: veure créixer a Júlia i a Maria, compartir cada instant amb la persona que més estime i admire, aprendre nous coneixements i experiències, voler ser cada dia, de manera tranquila, millor persona …
Però, si encara no estic ni a la meitat!. Quant em queda encara per disfrutar i viure! ( si Déu vol).

Per això, des de l’optimisme: feliç aniversari, primo. I pensa que la nosatàlgia dura només uns dies.

Fins demà

40 anys