JÚLIA

Júlia és la meua filla major, de dos anys, lista com sa mare i un pel “ descarà” com son pare. A la seua manera, ella també està vivint esta campanya electoral.
Des de fa setmanes, per culpa d’este sarao que tenim montat, no la veig tant a sovint com voldria. El seu “papi” pràcticament ha desaparegut en carn i os i només el troba en els cartells del carrer. En precampanya, cada vegada que veia un muphi deia “ Mira, el papi!”. Quan va començar campanya, al matí següent, es va alçar i, en eixir al carrer, va cridar “Quants papis!, quants papis”!”- I així ho repeteix quant veu un panell en cartells meus.
Ara, Maria i jo hem descobert en Júlia, que a banda del seu gust pel ball, i a pesar del seu caràcter tímid i introvertit, té cert espirit exhibicionista (polític, diria jo). Estos dies ha vingut amb nosaltres als mítings, i el primer que ha fet és pujar-se a l’escenari a ballar i aplaudir abans, durant i després de les intervenció del seu papi. I a vore qui la baixa …! S’ha convertit en l’animadora espontània i inesgotable dels actes en barris.

A tots (a Júlia també) només ens falten 5 dies per tornar a la normalitat. Quan jo entre en eleccions, tot el meu voltant, entra també amb mi. Els sogres i la meua germana, de canguros. Els familiars i amics, en taules d’interventors i fent el porta a port. Maria, amb la web, corregint el Blog, proposant vídeos, i aguantant-me a mi, que no és poc.
En fi, a divertir-se i a passar-ho bé, com fa Julia. Que falten 5 dies i tinc plena confiança amb els meus ciutadans.
Fins demà.

JÚLIA