Tot i que parega una frase feta, del que més content estic de Gandia és de la seua gent i de la cultura ciutadana que hem anat fent entre tots, al llarg del temps. El caràcter obert d’esta ciutat i de les persones que en ella viuen ens donen la capacitat de fer contínuament projectes en comú.
M’agrada sentir que governe amb una amplia coalició de ciutadans: emprenedors que trien fer coses, ser inquiets, i moure’s per allò que els estimula o els permet ser més feliços i- per què no- millors persones.
És tan important el moviment associatiu per a Gandia que tenim el deure de recolzar-lo com a un bé comú. També tenim l’obligació de distingir entre l’associacionisme real, sincer i fins i tot crític, del “Associa-Cinisme”. No fem cap favor reconeixent a associacions fantasmes que no representen a ningú i tan sols són instruments d’ambició personal o de partits politics disfressats d’associacions.
Hui vull contar dos experiències amb dos col•lectius ben certs i legítims d’esta ciutat. El primer era l’Associació de Sords de La Safor. Ells tenen un local comprat des de fa temps al Prado i pretenen reformar-lo. El President i la Directiva recolzen el projecte de reforma amb una subvenció municipal del 50%, i la resta d’associats no el recolzen perquè diuen que, tot i que tenen capacitat de pagar-lo, tenen por pel futur incert. Quan la Directiva va vindre a demanar-me més diners perquè els associats no volien tirar endavant si tenien que pagar la seua part, els vaig explicar que el seu problema no era econòmic sinó cultural. Cóm podria l’Ajuntament recolzar un projecte d’una associacio exemplar, si ni la pròpia associació creu en ell? Per a sorpresa meua, no es posaren cabotes i em van donar la raó. Vam quedar per a fer una reunió amb tots el associats i convèncer-los de la bondat de la reforma. Eixe és el primer paper del líders: generar confiança dins del seu col•lectiu i fer que que tornen a creure en ells mateixa... i estic segur que ho trauran.
La segona experiència la vaig tindre amb la Germandat del Davallament del Grau. Entre tots els seus amics, havíem de convèncer al Germà Major per a que no dimitira i continuara 4 anys més en el seu càrrec. Em va impressionar la generositat de les persones de la Directiva que dediquen voluntàriament el seu temps als demés. Li’l furten a la familia i als seus assumptes privats. A canvi, tan sols reben un poquet de reconeixement ( i no sempre) i la immensa felicitat que provoca fer pels demés coses bones i ben fetes. És com l’alegria interior que sents al donar un regal amb qualsevol excusa a les persones que de veres t’importen. Després de unes setmanes de tensioneta, es respirava per fi fraternitat i bon rotllo entre totes i tots.
Fins demà
