GOVERNAR SENSE CRISPAR

En les passades eleccions municipals, crec que el mandat dels ciutadans va ser molt clar: devia governar amb més llibertat per a poder governar per a totes i tots, mirant preferentment pels que menys possibilitats tenen en esta vida i fer-ho de manera amable, fins i tot amb les persones i partits que no pensen com nosaltres.
És difícil fer allò que creus que has de fer sense crispar a una oposició que va viure amb amargura la decisió dels ciutadans i el seu propi resultat electoral. Per molt que t’esforces en donar explicacions i convèncer, tot els pareix un engany i una burla.
Jo tinc la ferma voluntat d’acomplir els compromisos que vaig agafar “de persona a persona” (millorar l’execució de les obres, impulsar els barris des de la perspectiva de la gent del carrer i 198 mesures més, inclòs el Trinquet de Marxuquera) i aprofitar totes les oportunitats que té esta gran ciutat que és Gandia.
Sempre m’he considerat una persona més de gestió que de representació. I crec que els polítics tenim l’obligació de fer les coses de la millor manera que sabem.
La responsabilitat de voler fer-ho bé i acomplir els nostres compromisos em porta a introduir noves formes de gestió. Ja sabíem que serien necessàries i ho vam fer saber en el nostre programa electoral i en les converses amb els ciutadans en campanya. I els gandians saben que no han triat a un conformista d’Alcalde.
Per tant crec que, per a poder avançar, és necessari modernitzar-se i fer que realment siga el ciutadà l’eix i centre de les nostres polítiques i no el funcionari o “els departaments”. Cal reformar antiquades maneres d’entendre la gestió, en ocasions, barroques i corporativistes. I cal fer-ho sense crispar. Per això, donaré la màxima participació en les decisions per així poder encertar més – no siga que estiga en un error- , però, una volta presa la decisió, cal també ser ràpids en l’execució, això sí, amb la màxima transparència i claredat.
L’oposició diu que estes noves fórmules són per a enxufar a gent, per a tindre més jornal i llevar transparència a la gestió. No pense enxufar a ningú, però, si vulguera fer-ho, podria sense canviar la forma de gestió. Crec que cobre prou i crec que tenim a l’oposició millor pagada de tota la Comunitat Valenciana. La realitat és una altra: esta nova forma de gestió permet poder fer més coses de les que ara podem fer. Però això ells no ho diran, perquè pareix que és el que realment els pot molestar.
En fí, procuraré, per tots el mitjans, governar com crec, sense crispar a l’oposició perquè, en el fons, pense que, si es crispen, tambe és en part per culpa meua.
Fins demà.

GOVERNAR SENSE CRISPAR

SETMANA COMPLETA

Esta setmana ha segut intensíssima i m’ha produït certa ànsia el no poder comptar-vos res en este blog, per falta de temps.
Volia escriure respecte el canvi climàtic, baix el lema “pensa en global i actua en local”, reflexionant i fent propostes concretes per a Gandia. A més, les inundacions de poblacions veïnes i la nostra pròpia experiència deuria fer-nos parlar més a sovint d’esta qüestió.
Esta setmana, es fa necessari també comentar la digníssima dimissió
d’ Igansi Pla, analitzar els motius i les circumstàncies i el nou escenari polític que es dibuixa arrel d’este fet. A més, en la nova gestora provisional, presidida per Lerma, tenim de secretari a Alfred Boix –home fort en els assumptes d’organització- adquirint Gandia i ell una responsabilitat política de primera magnitud en l’àmbit autonòmic. Ho farà de cine perquè és el seu destí.
A més, el dissabte de matí vaig assistir a l’acte de Maria Teresa Fernández de la Vega, la nº2 del govern de Zapatero, a partir d’ara, la candidata per València del meu partit. Crec que suposarà un nou i fort impuls a les il·lusions i esperances dels progressistes valencians.
També esta setmana, ha dimitit en Gandia la regidora de Plataforma, Pepa Frasquet, qui serà substituïda per Javier Soldevila. Des d’ací, els meus millors desigs de futur a esta incansable batalladora del Grau; molta sort i tot el reconeixement per la tasca realitzada en els últims anys.
Per acabar-ho de rematar, dissabte per la vesprada-nit, vaig compartir acte, taula i mantell amb la Duquessa de Gandia, que vindrà oficialment de visita a l’Ajuntament demà dilluns. L’acte de “sangre azul y nobleza”, increïble i indescriptible per a un plebeu com jo; això si, la duquessa, encantadora al igual que la resta dels assistents . Per cert, també vaig tindre ocasió de saludar a Rita Barbera i a moltíssimes personalitats que acudiren al sopar de Gala organitzat en el immillorable marc del Real Monestir de San Jeroni de Cotalba.
A més, esta setmana volia escriure de qüestions mes casolanes com el pacte inconfessat però evidenciat entre el Bloc i el PP per endurir l’oposició en Gandia, campanyeta de desqualificació personal inclosa. Tenen igual qui guanye les properes eleccions al govern d’Espanya? Ells sabran…
Com vegeu, passa de tot en esta Gandia nostra. Procuraré traure mes temps per a escriure.
Fins demà

SETMANA COMPLETA

JORDI SAVALL I LA MÚSICA DELS BORJA

Ahir per la vesprada tornava a Gandia, després de passar dos dies a la Fira del Llibre de Frankfurt. No puc dir ni que m’ha agradat la ciutat ni que hi he estat molt a gust ni que ho he passat bé. Era un viatge de feina, al que vaig anar amb un constipat impressionant. Però creia que devia estar allí i així ho he fet. En primer lloc, he anat per contradir la ignorància dels que pensen que, assistint a la Fira del Llibre dedicada a la cultura catalana, la nostra ciutat està en risc d’agafar alguna malaltia incurable.
En segon lloc, he anat a Frankfurt perquè existia l’oportunitat de sopar amb Jordi Savall i poder parlar-li i implicar-lo personalment en el projecte que té Gandia per a la celebració del V Centenari del Naixement de Francesc de Borja. I ho vam aconseguir!
No recorde, des de fa temps, un sopar amb tanta complicitat artística i àngel com el sopar amb Savall en Frankfurt. Estàvem acompanyant-lo Toni Catany, Josep Piera, Manel Forcano, Pep Bretó, Xaro Costa, Néstor Novell, Toni Durà, Alvar Garcia i periodistes d’ “El País” i l’”Avui”, entre altres. D’entre tots els assistents, el menys culte era jo. Però, per un moment, vaig poder sentir la capacitat que tenen certes persones de parlar i acariciar l’ànima humana, i fins i tot fer-la somriure com si d’espiritistes es tractara, cadascú des del seu àmbit i amb un instrument diferent: la musica, la paraula, la imatge...
Sense dubte, el mestre de tots nosaltres era Jordi Savall. Este geni de la música serà qui prepararà el llibre i doble disc: “La Música dels Borja- la música de Sant Francesc”. Hem previst presentar esta obra, en estrena mundial, en un concert a Gandia, al Nadal de 2009. Això, clar està, si el proper Consell del V Centenari així ho acorda i l’Ajuntament de Gandia ho ratifica.
Malalt i tot, crec que ha pagat la pena anar a Frankfurt. I a més a més, note que ja estic curant-me del constipat.

Fins demà

JORDI SAVALL I LA MÚSICA DELS BORJA

BAMBOLLADES

Acabe de vore la pel·lícula “300”. És una història èpica dels espartans carregada d’honor i violència. Però, tal vegada, el que més m’ha impressionat de la pel·lícula és el comportament de la reina; és la vertadera expressió d’amor, coherència i, si cal, de sacrifici autèntic, fins i tot contra les seues pròpies conviccions.
Hui en dia, per què pagaría la pena morir?
Esta pregunta, provoca per si mateix, inquietud i rebuig.
Potser provoca inquietud perquè tenim un culte a la vida més enllà de la raó i de l’instint natural per la supervivència. Ens agraden els plaers i els busquem contínuament. No volem tindre present la malaltia, ni el dolor, ni l’adversitat o la desgràcia que, per altra banda, segur que venen en algun moment, igual que la pròpia mort . Sembla que hui existeix una tendència al conformisme superficial basat en la immediatesa de “el que dura, dura”. La frivolitat o la superficialitat, veïna de la desesperança, impera en amplis cercles socials.
Molt a sovint, com a resposta a esta situació, apareix el fanatisme. Defenem a mort el nostre equip de futbol o a Fernando Alonso, els nostres Déus o banderes i himne. Mentre quasi que ens dóna igual la desgràcia que està patint el veí de casa que saludem per obligació cada mati. Fins i tot, últimament en els “pésames” vinc escoltant: “molts anys ens porte el difunt”.

Dit açò, crec que sí hi ha moltes coses per les que paga la pena viure. Entre altres, per a mi, el reconèixer-me com a ésser humà dins d’un món ple de mons. Per a mi, paga la pena disfrutar de la família i els amics, sentir-te útil per als demés, l’impuls vital cap a valors humanistes i de justícia, fer el bé si pots, la felicitat que dóna ser generós i el buscar-la amb la coherència justa, la tolerància sobrada i la indiferència respectuosa cap el que no considere suficientment important ni per a discutir ni per a canviar.
Passeu un bon dia de festa el 9 d’octubre.

Fins demà

BAMBOLLADES

UN PLENARI QUE REFLEXA TENSIÓ

Cada dia estic més convençut que el nou govern naix de la voluntat d’enteniment dels partits que han volgut incorporar-se a treballar per Gandia. Crec que tenim el mandat dels electors de fer el màxim que pugam per la nostra ciutat. I crec sincerament que sempre es pot fer més des del govern que des de l’oposició. Però el resultat electoral està pesant molt en les actituds del PP i més, si cap, en les del Bloc.
El PP del Sr. Torró, després de gastar-se el que no està escrit i fer una campanya súper americana, va fracassar estrepitosament. De fet, passa del 52% de vot a Camps, al 32% de vot a Gandia. Pense que els gandians no poden expresar més clarament allò que no volen per a Gandia.
El Bloc, tot i haver participat de manera protagonista en una bona gestió de govern, és castigat sorprenentment a les urnes, passant a ser la quarta força política, per darrere de Plataforma, amb menys del 8 % dels vots (mínim històric) i de segur que per culpa meua o del PSOE.
Tots dos, descontents amb el resultat electoral i el paper que han triat lliurement de ser oposició (amb el que això comporta), converteixen cada sessió del Plenari de l'Ajuntament en un “rifirrafe” continuu.
Van junts de la mà per crear “gresqueta” i necessiten demostrar, en cada Plenari, tot el que són, tot el que fan i quant valuosos són ells per a això de la política.
Però si per un casual, algun numeret dels que tenen preparat per a les reunions del Plenari no els ix com ells voldrien o com ells creuen que es mereixen - faltaria més - s’enfaden i s’indignen fins a límits teatrals i ridículs. Dos mostres:
La primera: el Sr. Torró. Quan demana pressa per a fiscalitzar les factures de l’Ajuntament (que té tot el dret del món ) i li dius que tinga un poc de paciència, que anem de cap i que, en tot cas, tardarem menys del que ell tarda en justificar la despesa dels diners dels comerciants del Centre Històric, mare de deu! es torna boig. Quin embolic arma; respon amb advertències sicilianes incloses!
La segona: El Bloc. Després de quedar-se fora de joc defensant, en solitari, que s’ature l’accés sud al port, abandona el Plenari perquè, com a president del Plenari, li he permet a Plataforma fer un prec i a ells en la legislatura passada els vaig dir que no podien fer-ho. Intolerable!. Plataforma pot fer peticions a l’alcalde en esta legislatura, quan a nosaltres en l’anterior que érem govern, no ens deixaven (dit siga de pas, a causa d'una interpretació de l'anterior secretari). Quina poca vergonya! Abandonem la institució!
Ells se'n van del Plenari i nosaltres ens tenim que quedar discutint amb el PP, per enèsima vegada, del 9 d’octubre, banderetes, himnes i si som o no catalanistes sense remei ni vergonya. Quina barra!. En fi, paciència, tot s’arreglarà.
Fins demà.

UN PLENARI QUE REFLEXA TENSIÓ

SEGURETAT, UNA QÜESTIÓ DE TOTS

Hui hem celebrat el dia de la Policia Nacional. En un acte molt senzill, en la Casa de la Marquesa, hem donat suport i reconeixement a la tasca que realitzen els policies.
Allí estaven els jutges, els fiscals i una part important de la societat civil, incloses les Falleres Majors i la Junta Local Fallera, entre molts altres col·lectius. Per cert, els regidors del Bloc no han estat, com tampoc els vaig vore la setmana passada en el dia de la Policia Local.

La seguretat és per a mi, com per als ciutadans de Gandia, una prioritat de primer ordre. Sóc conscient que la seguretat deu ser una qüestió de totes i tots, i no es millora solament posant més policia al carrer. Crec que, sobretot, es millora portant endavant bones politiques socials. Però crec que no peque d’ingenu si dic que és necessària la tasca policial, la dels jutges i la dels fiscals, impulsada i coordinada per l’alcalde, per tal de tindre una societat de dret més segura, més lliure i més avançada.

Entre tots, estem aconseguint-ho. Portem 4 anys baixant els índex de delinqüència, any rere any, tot i que la ciutat creix demogràficament i econòmicament a bon ritme. Crec que hem acabat amb la sensació d’impunitat que teníem fa un temps, tot i que caldrà continuant millorant en esta important qüestió.

Tots tenim que estar junts en temes de seguretat. Jo, el dia 12 d’octubre, no podré estar en l’acte de la Guàrdia Civil (estaré en la Fira del Llibre de Franckfurt), però sí m’agradaria que anara la corporació municipal. Estic convençut que és bo que contribuïm, entre tots, a fugir institucionalment de la radicalitat i normalitzem les coses.

Fins demà

SEGURETAT, UNA QÜESTIÓ DE TOTS