GRÀCIES

Estic content i, en estos moments, descansant en casa. Tenia moltes ganes de reempendre el blog una vegada passades les eleccions. Acabe de contestar els correus personals i ja estic ací de nou.

La campanya ha sigut apassionant, plena de emocions i de recolçaments. No es podeu ni imaginar quantes persones de diferents condicions i formes de pensar anaven sumant-se al projecte que encapçalava. Crec que ha sigut fonamental i encertat el tractar als ciutadans de persona a persona, i no com si foren una massa ignorant i manipulable, o un grup d’estrategues polítics associats pendents d’un resultat aleatori.

Després de celebrar el resultat , ara toca descansar uns dies (estic fet pols), tornar a “xafar” casa, tornar a les rutines quotidianes com fer la compra o passetjar amb les xiquetes i recuperar-me físicament. Caldrà analitzar també el resultat de Gandia i el mal resultat a la Comunitat Valenciana. Després, prepararem la investidura i formarem el millor govern possible per a Gandia. Sense rencors i de bon rotllo….
Gràcies a tots i a totes pel que feu cada dia, pel vostre ànim, per les vostres crítiques i per continuar entrant en este blog després de les eleccions. Jo, com a persona, em compromet a seguir amb este contacte directe amb vosaltres. Per a mi és un plaer i em suposa una manera més de conéixer quin és el sentir i les inquietuts dels meus conciutadans.

Fins demà

PD: Espere no perdre tampoc el contacte dels habituals… Browner i Jose Maria .. I recordeu que, si voleu resposta, teniu que usar el meu correu electrònic.

GRÀCIES

DE PERSONA A PERSONA

Mentre altres estan criticant i pressionant a ciutadans referents que- a títol personal- apareixen en el meu video electoral , jo, acompanyat de més de 50 gandians i gandianes, he presentat hui la iniciativa “Ciutadans amb Orengo”.
Més de 1200 persones sense afiliacio política estan recolçant publicament la meua candidatura, per a que torne a ser alcalde el proper 27 de maig.
No sabeu el que reconforta sentir-se recolçat per persones que, amb el seu suport, amistat i confiança, han donat el pas de posar-se enmig d’una batalla electoral perquè creuen amb tu. Quina força!
Allí estava Alberto, Óscar, Bertó, Ana, Rafa, Fina, Afredo … totes i tots, amb un puntet d’orgull, dient: “ Quà passa? Ací estem amb Orengo i la seua candidatura”.
A veure si també s’atrevixen a cridar per telèfon i demanar explicacions a les 1200 persones (amb noms i cognoms) que demà apareixeran en el periodic, que capaços són.

Estic convençut que diumenge guanyarà Gandia, guanyaran les persones. A totes elles, pensen el que pensen, moltes gràcies pel seu recolçament. I després diuen alguns bobos que res val la pena… No teniu ni idea.

Fins demà.

DE PERSONA A PERSONA

JÚLIA

Júlia és la meua filla major, de dos anys, lista com sa mare i un pel “ descarà” com son pare. A la seua manera, ella també està vivint esta campanya electoral.
Des de fa setmanes, per culpa d’este sarao que tenim montat, no la veig tant a sovint com voldria. El seu “papi” pràcticament ha desaparegut en carn i os i només el troba en els cartells del carrer. En precampanya, cada vegada que veia un muphi deia “ Mira, el papi!”. Quan va començar campanya, al matí següent, es va alçar i, en eixir al carrer, va cridar “Quants papis!, quants papis”!”- I així ho repeteix quant veu un panell en cartells meus.
Ara, Maria i jo hem descobert en Júlia, que a banda del seu gust pel ball, i a pesar del seu caràcter tímid i introvertit, té cert espirit exhibicionista (polític, diria jo). Estos dies ha vingut amb nosaltres als mítings, i el primer que ha fet és pujar-se a l’escenari a ballar i aplaudir abans, durant i després de les intervenció del seu papi. I a vore qui la baixa …! S’ha convertit en l’animadora espontània i inesgotable dels actes en barris.

A tots (a Júlia també) només ens falten 5 dies per tornar a la normalitat. Quan jo entre en eleccions, tot el meu voltant, entra també amb mi. Els sogres i la meua germana, de canguros. Els familiars i amics, en taules d’interventors i fent el porta a port. Maria, amb la web, corregint el Blog, proposant vídeos, i aguantant-me a mi, que no és poc.
En fi, a divertir-se i a passar-ho bé, com fa Julia. Que falten 5 dies i tinc plena confiança amb els meus ciutadans.
Fins demà.

JÚLIA

UN POC D'AIRE FRESC

Entre casos de corrupcions, “pelotasos” i algun que altre exalcalde entre reixes, és curiós i alentador observar la imatge encara romàntica que tenen els xiquets de la figura de l’alcalde. Anit, en un sopar que vaig mantindre amb un grup de ciutadanes i ciutadans de Gandia, una mare em va mostrar una redacció del seu fill, Daniel, que havia estat guanyadora d’un certamen de contes. El protagonista era un home de professió “atrapasomnis”, que va salvar a l’alcalde del seu poble d’un malson que el perseguia: “Una nit va olorar un malson… Es va trobar a les portes de l’ajuntament i va contemplar l’escena. Estava tot el poble tirant-li tomaques a l’alcalde” … Quan l’atrapasomnis resol el problema, l’escena canvia: tot el poble aplaudix al seu alcalde.
Daniel, no sé si t’arribarà la meua reflexió, però, entre tants embolics, actes i preocupacions de campanya, el teu relat em va fer somriure i em va sentar com una brisa d’aire fresc. Vosaltres, els xiquets, no voteu. Nosaltres, el polítics, mai ens dirigim a vosaltres, els més menuts. Però, de quan en quan, estaria bé que ens contagiarem del vostre optimisme i de la vostra meravellosa ingenuitat… uns valors que els majors, fins i tot els polítics, deuríem de conservar sempre, encara que fora en xicotetes dosis.
Fins demà

UN POC D'AIRE FRESC

CARA A CARA

Ahir vaig tindre el segon cara a cara amb el sr. Torró. La SER ens va donar l’oportunitat de parlar dels nostres programes electorals (encara que jo pense que el candidat del PP exhibix propostes “estrella”, però no té un programa complet per a Gandia).
Jo estic content del resultat del debat. Entre altres coses, perquè va estar dins dels termes de la correcció política. La veritat … jo estava molt tranquil.El que vaig notar, una vegada més, ( i crec que no sóc l’unic) és que Torró confundix el partit amb l’administració, i l’administració amb la seua persona. Arturo Torró encara està vert. És un negociant que dóna la sensació de que vol fer negocis des de l’Alcaldia, utilitzant Gandia, … i se li nota molt.
Durant tot el debat, ell reitereva això dels 24 anys de govern socialista en Gandia i jo li recordava que, en eixe temps, el PP ja ha defenestrat a 4 candidats i això ha propiciat que, davant de tal embolic, ni els possibles votants de centre dreta vullguen saber res d’ells.
Jo li vaig demanar que no enganye conscientment als més necessitats i a les persones majors amb promeses impossibles d’acomplir. Oferir pensions de 600 euros als majors, des de l’ajuntament, no té nom ( ens costaria 2000 milions de les antigues pessetes a l’any!). Ell sap que les pensions les paga l’Estat i les pot complementar la Comunitat Autonoma, però mai l’Ajuntament.
És a dir, poc a poc anirem desmontant-li les mentires i guanyarem la confiança dels ciutadans, sense enganys.
Per cert … gran “taco” abans de començar el cara a cara per la presència d’un personatge dels que té lios amb el sr Torro ( jo no sabia res d’esta invitació). La situació es va posar tant tensa que ni jo sabia per on tirar.
Espere i disitge que no s’embrute més la campanya del que ja està, pero em dona la sensació de que, per a que això no passe, caldra posar molt de trellat per part de tots. Per a mi, no tot val par a guanyar. Ara vorem per al sr Torró …
Fins demà.

CARA A CARA

PEGADA DE CARTELLS

A la mitjanit, vam iniciar la campanya electoral amb la tradicional pegada del primer cartell en la plaça de l’Ajuntament. Sempre és un dia de festa, perquè acostumem a quedar abans per a sopar un entrepà, després fem una xocolatada i a continuació anem a que les televisións i resta de mitjans de comunicació arrepleguen el moment en que cada candidat pega el seu propi cartell. És el ritual.
Anit, vaig entrar a la plaça molt animat, del braç de Maria, amb molts amics i acompanyat de la música d’una xaranga (improvisació d’ un amic). Encara que vaig arribar un poc més cansat del que seria bo (havia acomplit amb tres actes d’agenda en menys de dos hores), vaig poder percebre el que allí es movia:

1.- Els membres i simpatitzants de La Plataforma de Gandia (ex PP de Mut ) van ser la gran sorpresa. Eren moltíssims i amb ganes de fer-se sentir. Amb quatre gallets, van conformar una original banda que feia un soroll atronador.

2.- El Bloc, sense Peris i Els Verds, es va presentar més seriós i tens que mai, això sí … amb el crit de “Moya, alcalde”.

3.- Rosa Fuster, amb menys ganes de lio que de costum.
4.- EU i ERPV, molt tranquilets i a la seua marxeta.
5.- A Espanya 2000 no els vaig vore, encara que em van dir que estaven allí.
6.- UV, satisfets, com si tot fora normal. (sic!).
7. El PP de Torro va arribar l’últim (quasi fan tard), però, com sempre, molt professionalitzat i fent valdre les seues sigles.

8.-La candidatura del PSPV-PSOE, amb samarretes del nostre lema (DE PERSONA A PERSONA), apelavem a les persones que pensen que el més important som les pròpies persones.

Hui, Gandia amaneix plena de cares demanant el vot. Comença oficialment la campanya electoral. Què el poble repartisca sort i seny per a totes i tots.
Fins demà.

PEGADA DE CARTELLS

QUÈ MOU EL MÓN?

Alguns pensen que el món es mou per diners. Altres diuen que el motor del món és el sexe.
Als meus 40 anys, ni em considere ric (més bé no tinc un duro, encara que no em falta de res), ni soc una màquina de l’amor. Per què, doncs, em sent l’home més afortunat del planeta?
És cert que tinc una tendència innata a ser feliç en qualsevol circumstància (herència de mon pare). Però jo crec que em sent tant viu perquè el que més m’agrada ( a banda de l’ensaladilla), és la gent, fer feliç a les persones que m’envolten. I, en estos moments, estic sentint que em tornen eixe afecte, estic sentint la calor d’agradar a moltíssimes persones.
Ja sabeu … sóc un tipo afortunat. Sempre he tingut sort i no em falta de res. Tinc un sol de dona i dos solets que em tornen loco en casa ( d’alegria i de maldecaps). Sóc l’alcalde de la millor ciutat del món per a viure (a més, visc en ella). Tinc un partit que em recolça i uns ciutadans que em fan arribar la seua consideració. Què més puc demanar?
Hui peguem cartells i iniciem campanya. Esta campanya serà una festa. A guanyar-la entre tots , que es el que volen els gandians.
Fins demà

PD: Esta és la foto del cartell. I el lema: J.M. ORENGO- DE PERSONA A PERSONA

QUÈ MOU EL MÓN?

TORNEM A “LAS QUNIENTAS”

Esta nit iniciem la campanya en el Grup Porta. La comencem amb un sopar-festa, on presentarem el cartell electoral ( he eixit ben guapo, dins del que cap) i els audiovisuals de campanya.
Per a mi, tornar a “las 500” té un significat molt emotiu. És el barri més socialista de tota Gandia, el barri on més vots de diferència li traguem al PP.
A més, este any tornem a un barri remodelat i que estrena una nova pavimentacio i il.luminació. Un barri que m’ha permés l’ocasió de conviure i xarrar amb quasi tots el veïns i veïnes. La majoria d’ells desconfien de les promeses dels polítics. En el seu dia, els vaig explicar què volia fer al barri, i que res seria possible sense la seua complicitat i paciència. Els vaig dir que era necessari millorar els edificis, col.locar ascensors, millorar les escales i fins i tot desratitzar i llevar algun que altre “camello”, per a millorar el barri. Els veïns van reconéixer la claretat del lleguatge, les entonacions culposes de no haver actuat abans i els beneficis d’estes obres.

Hui, els retem homenatge fent el primer sopar de sobaquillo al seu barri, a les 21.30 h. I els retem homenatge merescut, per la seua paciència, per la seua comprensió i la seua fidelitat a un projecte socialista que esta legislatura, per fi, s’ha enrecordat de tots ells.

Nou barri, noves il.lusions. Iniciem amb força i orgull la campanya per a les pròximes eleccions.

Fins demà.

TORNEM A “LAS QUNIENTAS”

FOTUT I ARRIMAT AL MARGE

Així em sent hui. Estic en casa, des d’ahir, amb unes angines de cavall, prenent-me antibiòtics i amb moltes ganes de curar-me per a estar de nou amb la gent i reiniciar la precampanya … que els demés no paren encara que jo estiga malaltet.

El cap em vola. He deixat el telèfon en silenci i mire de tant en tant els missatges. Però no m’he pogut resistir a la temptació de fer el comentari del blog de hui.
Falta menys de 25 dies per a les eleccions. Malalt i tot, estic content i animat . I no soles per poder estar, encara que fotut, més temps amb Maria i les xiquetes (que sempre em senta fenomenal), sinó també perquè estic convençut de que la meua candidatura esta immersa en una corrent de simpatia, en estos moments. Ho note.
Hui a eixit una enquesta oficial de l’Ajuntament que ens dóna 11 o 12 regidors front als 8 o 9 que li donen a Arturo, 2 o 3 al Bloc i 1 o 2 a Mut. Ja sabeu que no em refie de les enquestes però, d’alguna manera i sense que servisca per a confiar-nos, el resultat d’esta enquesta s’apropa al sentir que capte al carrer.

No sóc ni he sigut mai un tipo extraordinari. Però crec que el treball ben fet, amb responsabilitat i cohesió, i el fet d’haver governat per a totes i tots sense fer disticions, sent un ciutadà més, podran contra el marketing petrolero per a tontos que busca amagar el desastre de la divisió que Arturo ha provocat en el PP.

Fins demà

FOTUT I ARRIMAT AL MARGE

UN AJUNTAMENT DE CRISTAL DE ROCA

Este matí, presente el Programa Electoral dels socialistes de Gandia. Està a la vostra disposició en l’oficina electoral del PSPV-PSOE i prompte el penjarem també en esta web.
Este document mostra el que volem fer a Gandia si comptem amb la confiança dels ciutadans/es. I estic especialment orgullós perquè s’ha elaborat de forma participativa i ha sigut aprovat en una convenció ciutadana oberta, conforme ho fem els partits que encara pensem que les formes són importants.

La manera de fer les coses és important. Per això, jo vullc un ajuntament de cristal de roca: trasparent, per a que tots el ciutadans puguen veure cóm es gestionen els seus interesos; dur i sòlid, per a solucionar amb rapidesa i eficàcia els problemes dels gandians i gandianes.
En esta línia, proposarem que els ciutadans/es coneguen quins són els nostres bens (els dels polítics que els representem) i sàpiguen, en tot moment, les nostres variacions patrimonials.

És important que entre tots els polítics i els partits contribuim a millorar la confiança dels ciutadans en els seus representants. És important que evitem la possibilitat de convertir-nos en una altra Marbella o Orihuela. Per què tinc que amagar, com a càrrec públic, el que tinc ara i el que tindre quan isca de l’ajuntament?
Ni jo ni ningú dels que m’acompanyen tenim res que amagar. Més bé, tenim que protegir-nos de mentires interessades d’alguns que busquen fer-nos a tots iguals.

A veure si així deixen de dir que m’he fet una casa en Marxuquera

Fins demà

UN AJUNTAMENT DE CRISTAL DE ROCA

DE DOL, EN EL PRIMER DE MAIG

En el dia de hui, correspondria escriure sobre els treballadors/es i les conquestes socials aconseguides per la classe obrera, cada vegada, per sort, menys classe i menys obrera. Hui crec que ens sentim més identificats amb termes com ciutadans o veïns, o amb les professions que exercim cadascú de nosaltres, amb independència de les nostres situacions laborals concretes i moltes vegades canviants (treballador, autònom, etc).

Caldria explicar també que encara existeixen fòrmules modernes d’explotació, treballs indignes on la insalubritat i la inseguretat laboral són protagonistes. Per això, cal estar en permanent vigilància i reivindicació .

En el segle XXI, encara hi ha alguns empresaris que pensen que, per a poder enriquir-se, cal apropiar-se indegudament dels drets i retribucions que corresponen individualment a cadascun dels seus treballadors, acumulant-los per a ells i el seu compter de resultats.

Des de fa molt de temps, l’1 de maig , els socialistes anem al cementeri per a retre homenatge als nostres lluitadors per la llibertat. Hui estarme allí a les 10 h i, un any més, Mari Carmen Pérez ens recordarà la història.

Estarem molt tristos. Hui, tots cometarem cóm d’ingrata és la vida i la mort. El pare d’un àmic, d’un regidor de Gandia, s’ha mort de sobte, d’un infart fulminant. Vicent Mascarell, pare, ahir ens va deixar. Molt sincerament, vos acompanye en el sentiment de pena i dolor.

Sempre sembla una frase feta, però … la veritat és que no som res.

Fins demà.

DE DOL, EN EL PRIMER DE MAIG